WOUNDED KNEE, DEL GENOCIDI A LA REVOLTA

Un dels participants de l'ocupació de Wounded Knee el 1973

Wounded Knee (Dakota del Sud) és un lloc especial, carregat de simbolisme per a la majoria de pobles indígenes de Nord-Amèrica, especialment els Lakotes (Sioux). És un lloc físic i també un lloc a la memòria, la memòria del genocidi i la memòria de la revolta i del ressorgiment de la lluita dels indis americans; Wounded Knee, un lloc físic i mental rememorat, commemorat i repetit en tantes lluites del passat i del present, com la d’Standing Rock, contra la construcció de la canonada de petroli que ha de travessar la reserva.

Grup de membres de la dansa dels Espectres

El 1890 els pobles indígenes d’Amèrica del Nord eren només ombres dels passat, pobles vençuts i pràcticament anihilats. La majoria vivien en reserves, especialment als territoris i estats de l’oest dels Estats Units (el 1890 encara hi havia territoris que no havien aconseguit l’estatus d’estat i eren administrats pel govern federal). Les reserves, en principi pensades com a territoris indis on la gent pogués continuar vivint amb una certa autonomia, havien estat fragmentades i empetitides per ordres governamentals i presidencials fins convertir-les en caricatures del que les nacions índies i el govern havien pactat en els tractats. En aquell moment eren més semblants a camps de concentració que no pas a un territori autònom. La gent moria de gana, fred i malalties. Les racions promeses pel govern, o no arribaven, o arribaven tard i quan ho feien eren sempre només una petita part del que tocava. Els agents de l’Oficina d’Assumptes Indis (BIA) feien negoci revenent roba, mantes, menjar i medicines a les poblacions blanques del voltant de les reserves.

Les fotos mostren seguidors de la dansa dels Espectres. Les danses incomodaven tant les autoritats com la població civil blanca.

En aquest context de pobresa i misèria, de mort i depressió col·lectiva, moltes persones varen trobar consol en una nova religió messiànica anomenada la Dansa dels Espectres o Esperits. Era una barreja de creences indígenes i cristianes.  Els seus adeptes creien que ballant hores i hores fins l’esgotament aconseguirien que el Creador faria fora els homes blancs, les seves malalties i els seus vicis, que ressuscitaria a tots els indis morts i faria tornar la caça. El seu profeta era un indi Paiute anomenat Wowoka. Alguns homes de les reserves lakotes el varen anar a veure i varen tornar molt engrescats. Amb poc temps, molts lakotes s’havien adherit a la Dansa dels Espectres. Això va començar a inquietar els responsables blancs de les reserves que miraven amb recel i por com homes i dones ballaven i cantaven hores i hores en rotllana fins a caure exhausts.

Soldats de l'exercit Nord-Americà amb canons Hotchkiss

La inquietud de les autoritats civils i militars de les reserves es va estendre a la població civil blanca que vivia prop de les reserves. Tot i que sembli increïble, en un moment en que la proporció de població no índia en relació a la índia en territoris poc poblats com Dakota era de més de 100 a 1, molts ciutadans varen començar a témer, sovint fins a  la histèria col·lectiva, que un aixecament general dels indis arrasaria les poblacions blanques. Les autoritats locals demanaven al govern i a la Oficina d’assumptes indis que aturés l’extensió de la dansa dels Espectres i que es prohibissin grans concentracions d’indis.

El desembre de 1890, la banda Lakota de Big Foot de la reserva de Cheyenne River, la majoria adeptes a la Dansa, temien per la seva seguretat i, com la majoria, patien gana i fred. Núvol Vermell (Red Cloud, cap Lakota conegut gracies als Westerns) va convèncer Big Foot que anés a la seva agència de Pine Ridge. El grup, considerat perillós, compost per unes 350 persones entre homes, dones i nens va ser interceptat per l’excercit, el 7é de cavalleria, que els va ordenar aturar-se, precisament prop d’un rierol anomenat Wounded Knee, ja a dins la reserva de Pine Ridge. El 29 de desembre, mentre els soldats desarmaven la gent, tant d’armes de foc com de ganivets de cuina, va sonar un tret. Immediatament les tropes varen obrir foc amb rifles de repetició i canons Hotchkiss. Més de la meitat dels homes Lakotes varen morir en pocs minuts; grups de dones i nens sota bandera blanca varen morir també pels projectils dels canons. Les investigacions posteriors varen demostrar que moltes persones, homes, dones i nens, varen ser rematades amb un tret al cap. Durant la massacre els soldats varen cridar “ Recordeu a Custer”com a crit de venjança, l’ infame militar que va morir a la batalla de Little Big Horn el 1876 i que va ser responsable de moltes matances comeses contra la població nativa americana.

Una de les víctimes de la matança, el cos congelat pel torb. 

L’endemà de la massacre, i després d’una nit de torb, el camp estava cobert per més de 200 cossos congelats. Endies posteriors foren enterrats en fosses comuns. Molts dels que varen poder fugir de la matança varen acabar morint congelats aquelles nits gèlides. Els supervivents, la majoria ferits, varen ser traslladats a l’agència de Pine Ridge i se’ls va acomodar a l’interior de l’església Episcopaliana, decorada per Nadal on hi havia un cartell que deia Pau a tots els homes de bona voluntat.

La fossa on foren enterrades sense cap mirament bona part de les víctimes de la matança.

Wounded Knee amb l'estesa de cossos l'endemà de la massacre.

Detall de la foto on es mostra l'enterrament de les víctimes. Els soldats posen talment com si estiguessin davant d'un trofeu de caça. 

Aquesta és considerada la última gran massacre comesa per l’exercit dels Estats Units contra Natius Americans. D’aquí que s’hagi convertit en un símbol del genocidi contra els pobles indígenes de tot Nord-Amèrica. I no és estrany que unes desenes d’anys després fos el lloc triat pels activistes indis per fer veure el món les condicions que la població indígena patia encara en ple segle XX.

A finals dels anys 60 va sorgir el que en anglès es coneix com a Red Power (Poder Roig) seguint l'estela del Black Power dels Panteres Negres. L’American Indian Movement (Moviment dels indis americans) va néixer el 1968 a partir de grups d’autodefensa índia contra la brutalitat policial a Minneapolis. Amb molta més implantació a les zones urbanes que no pas a les reserves, la seva estratègia era fer grans demostracions per cridar l’atenció de l’opinió pública, com l’ocupació de l’illa d’Alcatraz, davant San Francisco. Malgrat que la majoria de militants indis vivien en zones urbanes, la voluntat del Red Power i de l’AIM era també involucar-se en la política  i els conflictes de les reserves.

Participants de l'ocupació de Wounded Knee de 1973, entre ells Russell Means

A començaments dels anys 70, i encara avui, Pine Ridge era una de les reserves més pobres de tot Nord-Amèrica. Com a totes les reserves i comunitats natives, especialment les sotmeses a fortes pressions, a Pine Ridge hi havia un conflicte obert entre sectors més col·laboracionistes amb el BIA (l’oficina d’assumptes indis) i sectors més progressistes i culturalment tradicionalistes, influenciats per la lluita pels drets civils arreu d’Amèrica. El AIM va considerar que l’ocupació de Wounded Knee, pel seu simbolisme, per trobar-se en la reserva més pobre, i per que havia estat l’escenari, una vegada més, de la injustícia contra la població índia, cridaria l’atenció de l’opinió pública tant o més de com ho havia fet l’ocupació d’Alcatraz.

Un dels activistes de Wounded Knee

La policia desarma els activistes després de la signatura del "tractat de pau".

Russel Means

El gener de 1973 un noi indi de Pine Ridge havia mort d’una pallissa que li havia donat un blanc d’una població propera. L’ assassí va ser acusat només d’ homicidi en segon grau. A més les autoritats es varen negar a acceptar el testimoni d'una persona que havia presenciat la pallissa, que també era indi. La situació va dur a enfrontaments entre els Lakotes de Pine Ridge i seguidors de l’AIM contra les autoritats blanques amb el resultat de 27 detinguts i 11 policies ferits. Malgrat alguns intents de negociació, els dies i les setmanes següents 40 persones foren detingudes acusades de provocar disturbis, entre elles la mare del noi mort per la pallissa, que s’ enfrontava a una pena de 40 anys de presó mentre l’ assassí del seu fill només a 10! Per empitjorar les coses, la policia índia local (del sector més col·laboracionista) es va posicionar clarament a favor de les autoritats i contra els activistes, organitzant un grup paramilitar que es dedicava a apallissar activistes. Davant d'aquesta situació ni les autoritats ni l’Oficina d’ assumptes Indis hi van voler intervenir, dient que només era un problema “domèstic”. Es va crear un grup local pels drets civils oposat a la policia local i les seves actuacions que de seguida va rebre el suport del AIM, el moviment dels Indis Americans.

Finalment els activistes locals i els de l’AIM van ocupar l’ església i un petit museu prop del lloc de la massacre de 1890, i s'hi varen fer forts construint fortificacions i emmagatzemant menjar i armes esperant que ben aviat fossin objecte de l'atenció del mitjans de comunicació. De moment, però, van aconseguir que a policia índia amb l’ ajut de l’FBI, la policia estatal i la guàrdia nacional rodegés el lloc el lloc. Les autoritats blanques varen donar al conflicte un tractament militar. La policia i els soldats tenien armament molt sofisticat que incloïa tancs i helicòpters.

A pesar dels esforços de les autoritats, l’ocupació de Wounded Knee es va convertir en noticia tant als Estats Units com arreu.  Les autoritats, vista la resistència i els suports que els activistes aconseguien (els simpatitzants aconseguien travessar les línies de la policia i l’exercit per dur-hi menjar i roba) varen començar a intentar negociar. A més Wounded Knee va aconseguir també gran suport mediàtic: actors com Marlon Brando, que va rebutjar anar a recollir l’Oscar pel seu paper a la pel·lícula El Padrí i que en el seu lloc hi va enviar una noia Apatxe, Sacheen Littlefeather (aquí podeu veure el vídeo https://www.youtube.com/watch?v=2QUacU0I4yU on Sacheen parla de l’ocupació de Wounded Knee), Jane Fonda o l’activista comunista líder dels Panteres Negres, Angela Davis, donaven suport als activistes. Aquests suports van aconseguir, entre altres coses, fer més conegut el conflicte a nivell internacional, i evitar un assalt de les forces policials i militars que haurien provocat una segona massacre a Wounded Knee. Entre els líders de l’autoproclamada Nació Oglala Independent (Independent Oglala Nation) hi havia Russell Means i Dennis Banks que van aconseguir un gran protagonisme mediàtic i van aparèixer a diaris i informatius de tot el món 

Finalment, però la situació va arribar un punt mort; l'ocupació no tenia sortida i es va signar un "tractat de pau" que estipulava condicions que garantien un tracte just als activistes, a més de la revisió dels tractats de pau signats el segle XIX, que s’investigués les accions de la policia local índia i dels grups paramilitars i que es fessin millores en el funcionament de l’Oficina d’assumptes indis. 

La lider Comunista dels Panteres Negres quan intentava unir-se a la ocupació de Wounded Knee

Les autoritats blanques van prohibir l'entrada d'Angela Davis a Wounded Knee

Pràcticament no es va aconseguir res. Ans el contrari. Els mesos i anys després es va engegar una guerra bruta per part de l’FBI amb la connivència i ajut de la policia local índia contra els membres de l’AIM, alguns dels quals foren assassinats en estranyes circumstàncies, com Anna MaeAquash. La violència de fet va anar in creccento. El 1975 hi va haver un tiroteig en el que 2 oficials de l’FBI van morir. Un dels líders de l’AIM, Leonard Peltier en va ser acusat i condemnat  a dues cadenes perpetues. Advocats i organitzacions com Amnistia Internacional han qüestionat el judici. Peltier és considerat un pres polític als estats Units i malgrat moltes peticions d'indult, cap president, ni demòcrata ni republicà s'hi han atrevit. 

Wounded Knee és un lloc en el mapa, al mig de la praderies de Dakota però també és un punt en la memòria, un punt amb significat ple de simbolisme, que recorda les massacres comeses pels colonitzadors blancs contra les poblacions indígenes. I és també un referent de les lluites contemporànies, de les revoltes dels pobles indis americans, la minoria entre les minories, les nacions, els grups humans més traïts, més maltractats i més abandonats per la societat americana blanca i els seus governs. És el símbol de la revolta.
_________________________________________________________________________

Bibliografia en castellà:
- Brown, Dee; Enterrad mi Corazon en Wounded Knee. Bruguera, Barcelona 1973.
- Johansen, Bruce i Roberto Maestas; Wasi'chu. El genocidio de los primeros norteamericanos. Fondo de Cultura Económica, Mèxic 1982.
- Mathiessen, Peter; En els espiritu de Caballo Loco. José J. de Olañeta Editor. Palma de Mallorca 2001.
- Peltier, Leonard; Mi vida es mi danza del sol. Editorial Txalaparta sl. Tafalla, Nafarroa 2002.
- Wood, Darrin; Leonard peltier: La lucha india en voz alta. Ediciones Madre Tierra. Madrid 1993

DIVERSITAT SEXUAL ENTRE ELS INDIS AMERICANS

Dansa del "Berdache" dels Sak, de George Catlin.

Quan els europeus varen arribar a Amèrica es varen endur moltes sorpreses tant pel que fa  a la seva geografia, clima, flora i fauna, i també pel que fa als seus habitants. Els espanyols, holandesos, francesos, anglesos o russos no entenien molts dels costums aborígens i els consideraven, en general, primitius i salvatges. A més, consideraven que algunes practiques (imaginades o reals, com el canibalisme) els feien ferotges, sanguinaris i especialment perversos i bruts. Molts europeus se sorprenien que els pobles indígenes americans tinguessin altres percepcions respecte al cos, per exemple, que veneressin animals i esperits o que categories que  a Europa eren tant clares, com les d’home i dona, no ho fossin entre els indis americans.

Primer els espanyols, i després els francesos, holandesos, anglesos, russos, i més tard, els americans i canadencs, es varen topar amb una varietat sexual i de gènere que, com a mínim, els incomodava. Els espanyols descrivien la existència, en moltes de les societats que varen visitar, conquerir i delmar, d’homes que es vestien com dones i que es comportaven com a dones. Els anomenaven, entre d’altres coses, “amariconados”. El que feia el fenomen més incomprensible, roent i incòmode pels espanyols era el fet que les societats indígenes acceptaven l’existència dels “amariconados”, en alguns casos fins i tot eren considerades persones de prestigi. Evidentment, amb la seva febre inquisitorial heretada de la “reconquesta” a la península, les autoritats civils, militars i religioses es varen dedicar amb cos i ànima, allà on podien, a, literalment, exterminar aquestes persones, cremant-les vives o tirant-les a gossos ensinistrats per a que les desfessin.

 Nuñez de Balboa, executant dos "amariconados" o Berdaches, per sodomites, a Panamà, el 1513; gravat de Theodore de Bry.

Els francesos, amb menys capacitat militar i menys fúria religiosa, també es varen topar amb una diversitat sexual que el incomodava. Allà on es varen establir (al Canadà i a la conca del riu Mississipí) varen trobar-se també amb homes que es vestien de dones i que actuaven, segons la visió dels francesos, com a dones. Els varen anomenar “berdache”, terme despectiu que prové del persa. Els missioners francesos, i més tard els predicadors protestants descrivien amb disgust l’existència, les practiques, l’acceptació social i (sovint) el prestigi que gaudien persones que a Europa eren marginades, tancades a la presó o senzillament executades. Aquells que varen ser una mica més curiosos, però, varen començar a veure que el panorama era molt més complex. Els europeus varen aplicar de manera arrogant i etnocèntrica una categoria preconcebuda (la del “amariconado” o “berdache”) a una realitat diversa i canviant.

Aquesta realitat incloïa persones amb genitals masculins que es consideraven, i eren percebuts pels altres, com a dones. Aquestes dones es casaven amb un home que no era considerat “homosexual”. Hi havia persones que havien nascut amb genitals femenins que es consideraven i eren percebudes pels altres com a homes, i que es casaven amb una dona que no era considerada per ningú com a lesbiana. Hi havia a més, persones que no es consideraven ni homes ni dones, i així eren percebuts pels seus veïns i veïnes, el que els antropòlegs, sexòlegs i sociòlegs anomenen un tercer gènere. Hi ha investigadors que parlen de fins a 4 gèneres a l’Amèrica pre-colonial.

Una parella (sentimental)  d'homes Navajo, 1866. 

Aquí hem de recordar la diferència entre sexe i gènere. El primer fa referència al fet fisiològic  de tenir genitals masculins o femenins; el segon (i tiro de Viquipèdia) “és, en sociologia i ciències socials, la construcció social d'allò que es considera masculinitat o feminitat, per exemple, els trets, actituds, rols, etc., que una cultura determinada atorga en un moment donat a una persona en funció del seu sexe i de com es relaciona amb les persones segons el sexe que tenen. La identitat de gènere fa referència a la percepció que té l'individu del seu propi gènere, i pot o no correspondre's amb el seu sexe biològic” És a dir, entre alguns pobles natius americans hi havia més de dos generes, més de dues maneres d’entendre’s a sí mateix i d’expressar-se i relacionar-se (també sexualment) amb la resta pel que fa a trets, actituds, rols, vestit, comportament, actituds, ...

We'wha, Zuni. (https://en.wikipedia.org/wiki/We%27wha) 

No va ser fins a finals del segle XIX que els antropòlegs varen començar a interessar-se (sovint també amb molta incomoditat i repulsió) per aquesta diversitat sexual. Però el retrat que en varen treure fou confús i limitat. D’una banda s’havien de refiar de les fonts escrites, produïdes per missioners, militars, agents del govern, etc. que en descriure el què veien ho passaven per un sedàs moral i cultural. De l’altre s’havien de refiar d’informants indígenes, la majoria tancats en reserves, molt influenciats per les diferents sectes cristianes (aculturats), i conscients (i avergonyits) d’unes practiques i rols que els euroamericans menyspreaven i consideraven perverses i brutes. Malgrat tot alguns antropòlegs varen poder entrevistar-ne alguns i recollir històries de vides d’altres. Tal era, però, el pudor que tenien els antropòlegs victorians que quan havien de descriure certes practiques sexuals (com una fel·lació o una penetració anal) ho feien en llatí.

Squaw Jim, a l'esquerra, un "Dos-Esperits" de la tribu Crow, amb la seva dona. Squaw Jim va nàixer amb els genitals masculins però vestia com a dona. Malgrat això es va dedicar a tasques espirituals i sobretot diplomàtiques, considerades majoritariament masculines. 

La pintura que va anar sortint era, com a mínim, apassionant. Primer s’havia de deixar de banda els estereotips i categories occidentals per poder descriure una realitat molt complexa. Van aparèixer homes que vestien com a dones que actuaven com a xamans però que no es podien casar. A vegades eren considerades dones però, per sorpresa dels antropòlegs, la seva identitat de gènere podia canviar, era fluida. Després d’un temps, i en funció de factors místics o una visió (una experiència mística induïda pel dejuni) podien passar a vestir i comportar-se com homes i casar-se amb una dona. HI havia dones guerreres que anaven a la guerra només amb un tapall i el pit descobert talment com els homes. No eren lesbianes, sovint estaven casades amb homes. Com s’ha dit hi havia persones que no s’identificaven ni com homes ni com a dones independentment dels seus genitals; a vegades es casaven amb altres persones (homes o dones), a vegades no. Hi havia dones que tenien genitals masculins (assimilables a una persona transsexual a occident) que també es casaven amb homes, i a vegades amb dones. Hi havia dones (conegudes com dones-cor-de-ferro entre els Peus Negres) que eren “heterosexuals”, casades amb homes però que en certs temes només, com el comerç o la política, assumien un rol dominant, sovint associat només als homes.

Dona Shoshone, caçant cavalls. Pintura de Alfred Jacob Miller, 1867.

A dalt, un dibuix sobre paper que representa una dona guerrera Xeiene (Cheyenne). A baix un home Quechan, nascut amb genitals femenins, però considerat per tothom com a "home". 

Evidentment les relacions sexuals eren també diverses, tant heterosexuals com homosexuals, que incloïen practiques que les societats victorianes i de la primera meitat del segle XX es consideraven “brutes” i perilloses, com les penetracions anals, el sexe oral. Els homes blancs que tenien relacions sexuals amb dones índies les consideraven massa “actives” i dominants, poc submises i amb desitjos estranys. Especialment repugnant trobaven els religiosos i alguns antropòlegs que la majoria dels pobles indígenes consideressin el semen font de vida, poder i energia. Molts homes no els feia res que la seva dona, o dones, tinguessin sexe amb un altre home si (ell) l’admirava o els admirava per les seves habilitats en la guerra, la caça, el comerç o la fabricació de fletxes ja que era una manera d’adquirir aquestes habilitats i poders a través  de la intercessió de la dona.

Tolowa, un Boté Crow (una persona amb dos esperits). Va néixer amb genitals masculins però es vestia com una dona. Feia de curandera i artista ritual, tot i que a vegades es vestia com a home i anava a la guerra, per exemple a la batalla de Rosebad, al costat de l'exercit americà contra els Sioux de Cavall Boig. 

Els antropòlegs, sociòlegs i sexòlegs varen descobrir que moltes d’aquestes persones, que per a ells eren difícils de definir i ubicar, gaudien de gran prestigi. A vegades eren xamans que intercedien amb el més enllà; a vegades eren les responsables de posar el nom als nens; podien fer de intermediàries en conflictes entre famílies; arranjaven matrimonis; feien de confidents per a nois i noies en assumptes amorosos i feien filtres d’amor. A vegades eren les úniques que podien fabricar determinats tipus de cistells, ceràmica o adobar de determinada manera les pells. Mentre les persones que avui anomenen LGTBI (lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals, intersexuals) eren marginades i perseguides a Europa i començaven la lluita que ens hauria de dur al punt on som avui, les societats “primitives” americanes havien ofert, abans de ser massacrades, la possibilitat de definir-se i crear i gestionar la pròpia identitat sexual i de gènere sense gaire problemes.

Bandera de les persones "Dos Esperits"

Durant la segona meitat del segle XX, i especialment a partir dels anys 60 (la guerra del Vietnam, la lluita pels drets civils, el reforçament del feminisme, els moviments d’alliberament nacional al tercer món i els canvis de paradigma a les ciències socials) varen possibilitar que els historiadors, antropòlegs, sociòlegs però sobretot les mateixes comunitats indígenes, s’interessessin, aproximessin i re apropiessin d’aquella diversitat sexual aborigen sense prejudicis, complexos, manies ni pors. Avui els pobles indis americans reivindiquen, com a mínim en part, la seva diversitat sexual i l’existència de persones amb dos esperits (Two Spirit People, és a dir, els col·lectius LGTBI)  a les seves comunitats i el respecte que reben, com a un valor. Hi ha, però, qui nega que les persones i col·lectius LGTBI natius americans actuals tinguin cap relació ni similitud amb les persones que en el passat vivien rols i identitats sexuals i de gènere diferents. Es diu que la manera d’entendre l’homosexualitat o la transsexualitat, per exemple, avui, és un producte cultural d’occident i per tant no aplicable a altres societats i altres èpoques. Probablement tenen raó. Però en el procés d’alliberar els éssers humans de categories sexuals i de gènere tancades, classificatòries, claustrofòbiques, binàries i rígides que pensem universals i immemorials, i que sobretot generen tanta infelicitat i mort,  està bé tenir miralls en els que observar, encara que sigui imperfectament, altres realitats més respectuoses amb la diversitat humana.

Més avall, tres persones natives americanes que s'identifiquen com a Dos Esperits, però que potser no encaixarien en les nostres categories LGTBI (Lesbianes, Gais, Transsexuals, Bisexuals i Intersexuals)

Landa Lakes

Sheldon Raymore

Spirit Wildcat

HOMES NUS 2

Rebuscant per la xarxa quadres, fotos i vídeos que mostrin la bellesa del cos de l’home nu, sempre acabes topant-te amb noticies ben decebedores. Com ja vaig dir en la meva anterior entrada sobre la nuesa masculina, aquesta continua sent un tabú, encara que, a primer cop d’ull ens pugui sorprendre. Ens pensem molt alliberats però continuen passant coses com aquestes dues:

El juliol del 2015, la Diputació de Lleida va censurar el cartell de l’exposició Untitled Exhibition(ism) del artista barceloní Miguel Andrés Yecla, en la que apareixia totalment nu. La Diputació va retallar la imatge per a que no es mostressin els genitals. Heus aquí les imatges.

Cartell original i cartell censurat per la Diputació de Lleida

A l’ altra banda de l’Atlàntic Facebook va retirar una imatge d’un home nu del artista Steven Assael (1957-) (http://www.stevenassael.com/) a la pàgina de Facebook de l’Academia d’arts de Nova York! Com veieu la imatge podria gairebé sortir en una peli de Disney.

La nuesa masculina continua sent incòmode a aquestes alçades. Tret de l’ambient gai i potser del mal anomenat “metrosexual”, els homes, tinguin el cos que tinguin, el continuen amagant darrera pantalons amples i banyadors que semblen llençols. Sovint, a més, se senten molt incòmodes amb la nuesa d'altres homes fora d'àmbits ben particulars com els vestuaris d'un gimnàs. A vegades però, fins i tot aquí es fa el possible per amagar: jo he vist homes fent autèntics exercicis de contorsionisme amb la tovallola al vestuari d'un gimnàs per que ningú els vegi la tita. 

Banyador d'home que, a diferència de la majoria de banyadors femenins, ho deixa TOT a la imaginació.

En altres cultures i moments de la història, però, la gent, en aquest cas els homes, no tenien ni tenen manies, ans el contrari. Fa uns dies vaig compartir aquestes fotos al facebook d’homes Mursi (o Surma) nus i completament còmodes els uns amb els altres. El mateix és aplicable als indis nord-americans.

Dos homes Surma nus i totalment còmodes. 

Grup de guerrers Crow de Montana, banyant-se i reposant a la riba del Missouri, quadre de George Catlin

També ja vaig mostrar aquesta foto d’una piscina masculina de les YMCA on els homes de totes les edats s’havien de banyar nus per que es pensava que era molt més higiènic que dur banyadors de cotó o llana. Especialment al nord d’Europa i als Estats Units, des de mitjans del segle XIX van proliferar els clubs nudistes i naturistes, costum que van importar els casals i ateneus anarquistes al nostre país. Com es pot veure a la foto, no estan gens incòmodes ni tallats.

Piscina masculina de la YMCA als Estats Units als anys 20 del segle passat. Se'ls veu a tots ben comodes

És evident que vivim una regressió pel que fa a la percepció del cos nu (en aquest cas masculí). Com deia un acudit, la gent s’escandalitza per la nuesa però després la compra als quioscs o per internet. Sens dubte que falses morals, dobles llistons però sobretot la “cosificació” del cos (fer-lo una cosa), la “neoliberalització” dels nostres cossos (convertir-los en elements aïllats, dessocialitzats i mercantilitzats als que dediquem molts diners per fer-los consumibles en un mercat pervers i cruel que sacrifica milions de persones a la infelicitat i al consum en paper o en forma digital del cos i el sexe dels altres) hi tenen molt a veure. 

Jo continuaré, de moment, penjant fotos, quadres i vídeos de cossos bonics (al meu criteri) d’homes, algunes eròtiques, d’altres gens. I si a algú li agraden, fantàstic. Aquí hi ha un recull d’algunes de les que he anat penjant els últims mesos i alguna de nova. Salut. 

Faune Barberini, estatua de l'època hel·lenística. En una posició ben explicita que algú podria considerar pornogràfica. 

Alexander (Sasha) Kargaltsev és un artista , escriptor, i fotògraf rus afincat als Estats Units. La foto forma part d'una col·lecció que exhibeix persones LGTB que han hagut de fugir de Rússia.

Costa Dvorezky. 
http://www.dvorezky.com/page.html

Hopp-Halász Károly (1946-)

Barnaby Whitfield (1970-) és un artista nord-americà que, s'ha especialitzat en dibuixos i pintures surrealistes eròtiques que representen tant a homes nus com autoretrats nus del propi artista. Atens als detalls de practiques sexuals considerades "brutes".

Thomas Ruff (1958-)

Paisatge Verd d'Eunice Golden (1927-), pintora i activista feminista Nord-Americana.

Stanisław Żurawski (1889-1976)

Scotty Cunninham fotografiat per Bruce of los Angeles, en una foto molt explicita però ben bonica i eròtica.

La meva preferida: Matthias Vriens-Mcgrath 

http://www.matthiasvriensmcgrath.com/

Jack Balas.
http://www.jackbalas.com/

James Childs.
http://www.jameschilds.com/

Arno Roca.
http://www.arnoroca.com/

José Pedro Godoy és un jove pintor Xilè. Són especialment interessants i atractives les seves pintures pornogràfiques. No deixeu de donar-hi un cop d'ull. Un altre cop atents a practiques sexuals poc habituals?