WOUNDED KNEE, DEL GENOCIDI A LA REVOLTA

Un dels participants de l'ocupació de Wounded Knee el 1973

Wounded Knee (Dakota del Sud) és un lloc especial, carregat de simbolisme per a la majoria de pobles indígenes de Nord-Amèrica, especialment els Lakotes (Sioux). És un lloc físic i també un lloc a la memòria, la memòria del genocidi i la memòria de la revolta i del ressorgiment de la lluita dels indis americans; Wounded Knee, un lloc físic i mental rememorat, commemorat i repetit en tantes lluites del passat i del present, com la d’Standing Rock, contra la construcció de la canonada de petroli que ha de travessar la reserva.

Grup de membres de la dansa dels Espectres

El 1890 els pobles indígenes d’Amèrica del Nord eren només ombres dels passat, pobles vençuts i pràcticament anihilats. La majoria vivien en reserves, especialment als territoris i estats de l’oest dels Estats Units (el 1890 encara hi havia territoris que no havien aconseguit l’estatus d’estat i eren administrats pel govern federal). Les reserves, en principi pensades com a territoris indis on la gent pogués continuar vivint amb una certa autonomia, havien estat fragmentades i empetitides per ordres governamentals i presidencials fins convertir-les en caricatures del que les nacions índies i el govern havien pactat en els tractats. En aquell moment eren més semblants a camps de concentració que no pas a un territori autònom. La gent moria de gana, fred i malalties. Les racions promeses pel govern, o no arribaven, o arribaven tard i quan ho feien eren sempre només una petita part del que tocava. Els agents de l’Oficina d’Assumptes Indis (BIA) feien negoci revenent roba, mantes, menjar i medicines a les poblacions blanques del voltant de les reserves.

Les fotos mostren seguidors de la dansa dels Espectres. Les danses incomodaven tant les autoritats com la població civil blanca.

En aquest context de pobresa i misèria, de mort i depressió col·lectiva, moltes persones varen trobar consol en una nova religió messiànica anomenada la Dansa dels Espectres o Esperits. Era una barreja de creences indígenes i cristianes.  Els seus adeptes creien que ballant hores i hores fins l’esgotament aconseguirien que el Creador faria fora els homes blancs, les seves malalties i els seus vicis, que ressuscitaria a tots els indis morts i faria tornar la caça. El seu profeta era un indi Paiute anomenat Wowoka. Alguns homes de les reserves lakotes el varen anar a veure i varen tornar molt engrescats. Amb poc temps, molts lakotes s’havien adherit a la Dansa dels Espectres. Això va començar a inquietar els responsables blancs de les reserves que miraven amb recel i por com homes i dones ballaven i cantaven hores i hores en rotllana fins a caure exhausts.

Soldats de l'exercit Nord-Americà amb canons Hotchkiss

La inquietud de les autoritats civils i militars de les reserves es va estendre a la població civil blanca que vivia prop de les reserves. Tot i que sembli increïble, en un moment en que la proporció de població no índia en relació a la índia en territoris poc poblats com Dakota era de més de 100 a 1, molts ciutadans varen començar a témer, sovint fins a  la histèria col·lectiva, que un aixecament general dels indis arrasaria les poblacions blanques. Les autoritats locals demanaven al govern i a la Oficina d’assumptes indis que aturés l’extensió de la dansa dels Espectres i que es prohibissin grans concentracions d’indis.

El desembre de 1890, la banda Lakota de Big Foot de la reserva de Cheyenne River, la majoria adeptes a la Dansa, temien per la seva seguretat i, com la majoria, patien gana i fred. Núvol Vermell (Red Cloud, cap Lakota conegut gracies als Westerns) va convèncer Big Foot que anés a la seva agència de Pine Ridge. El grup, considerat perillós, compost per unes 350 persones entre homes, dones i nens va ser interceptat per l’excercit, el 7é de cavalleria, que els va ordenar aturar-se, precisament prop d’un rierol anomenat Wounded Knee, ja a dins la reserva de Pine Ridge. El 29 de desembre, mentre els soldats desarmaven la gent, tant d’armes de foc com de ganivets de cuina, va sonar un tret. Immediatament les tropes varen obrir foc amb rifles de repetició i canons Hotchkiss. Més de la meitat dels homes Lakotes varen morir en pocs minuts; grups de dones i nens sota bandera blanca varen morir també pels projectils dels canons. Les investigacions posteriors varen demostrar que moltes persones, homes, dones i nens, varen ser rematades amb un tret al cap. Durant la massacre els soldats varen cridar “ Recordeu a Custer”com a crit de venjança, l’ infame militar que va morir a la batalla de Little Big Horn el 1876 i que va ser responsable de moltes matances comeses contra la població nativa americana.

Una de les víctimes de la matança, el cos congelat pel torb. 

L’endemà de la massacre, i després d’una nit de torb, el camp estava cobert per més de 200 cossos congelats. Endies posteriors foren enterrats en fosses comuns. Molts dels que varen poder fugir de la matança varen acabar morint congelats aquelles nits gèlides. Els supervivents, la majoria ferits, varen ser traslladats a l’agència de Pine Ridge i se’ls va acomodar a l’interior de l’església Episcopaliana, decorada per Nadal on hi havia un cartell que deia Pau a tots els homes de bona voluntat.

La fossa on foren enterrades sense cap mirament bona part de les víctimes de la matança.

Wounded Knee amb l'estesa de cossos l'endemà de la massacre.

Detall de la foto on es mostra l'enterrament de les víctimes. Els soldats posen talment com si estiguessin davant d'un trofeu de caça. 

Aquesta és considerada la última gran massacre comesa per l’exercit dels Estats Units contra Natius Americans. D’aquí que s’hagi convertit en un símbol del genocidi contra els pobles indígenes de tot Nord-Amèrica. I no és estrany que unes desenes d’anys després fos el lloc triat pels activistes indis per fer veure el món les condicions que la població indígena patia encara en ple segle XX.

A finals dels anys 60 va sorgir el que en anglès es coneix com a Red Power (Poder Roig) seguint l'estela del Black Power dels Panteres Negres. L’American Indian Movement (Moviment dels indis americans) va néixer el 1968 a partir de grups d’autodefensa índia contra la brutalitat policial a Minneapolis. Amb molta més implantació a les zones urbanes que no pas a les reserves, la seva estratègia era fer grans demostracions per cridar l’atenció de l’opinió pública, com l’ocupació de l’illa d’Alcatraz, davant San Francisco. Malgrat que la majoria de militants indis vivien en zones urbanes, la voluntat del Red Power i de l’AIM era també involucar-se en la política  i els conflictes de les reserves.

Participants de l'ocupació de Wounded Knee de 1973, entre ells Russell Means

A començaments dels anys 70, i encara avui, Pine Ridge era una de les reserves més pobres de tot Nord-Amèrica. Com a totes les reserves i comunitats natives, especialment les sotmeses a fortes pressions, a Pine Ridge hi havia un conflicte obert entre sectors més col·laboracionistes amb el BIA (l’oficina d’assumptes indis) i sectors més progressistes i culturalment tradicionalistes, influenciats per la lluita pels drets civils arreu d’Amèrica. El AIM va considerar que l’ocupació de Wounded Knee, pel seu simbolisme, per trobar-se en la reserva més pobre, i per que havia estat l’escenari, una vegada més, de la injustícia contra la població índia, cridaria l’atenció de l’opinió pública tant o més de com ho havia fet l’ocupació d’Alcatraz.

Un dels activistes de Wounded Knee

La policia desarma els activistes després de la signatura del "tractat de pau".

Russel Means

El gener de 1973 un noi indi de Pine Ridge havia mort d’una pallissa que li havia donat un blanc d’una població propera. L’ assassí va ser acusat només d’ homicidi en segon grau. A més les autoritats es varen negar a acceptar el testimoni d'una persona que havia presenciat la pallissa, que també era indi. La situació va dur a enfrontaments entre els Lakotes de Pine Ridge i seguidors de l’AIM contra les autoritats blanques amb el resultat de 27 detinguts i 11 policies ferits. Malgrat alguns intents de negociació, els dies i les setmanes següents 40 persones foren detingudes acusades de provocar disturbis, entre elles la mare del noi mort per la pallissa, que s’ enfrontava a una pena de 40 anys de presó mentre l’ assassí del seu fill només a 10! Per empitjorar les coses, la policia índia local (del sector més col·laboracionista) es va posicionar clarament a favor de les autoritats i contra els activistes, organitzant un grup paramilitar que es dedicava a apallissar activistes. Davant d'aquesta situació ni les autoritats ni l’Oficina d’ assumptes Indis hi van voler intervenir, dient que només era un problema “domèstic”. Es va crear un grup local pels drets civils oposat a la policia local i les seves actuacions que de seguida va rebre el suport del AIM, el moviment dels Indis Americans.

Finalment els activistes locals i els de l’AIM van ocupar l’ església i un petit museu prop del lloc de la massacre de 1890, i s'hi varen fer forts construint fortificacions i emmagatzemant menjar i armes esperant que ben aviat fossin objecte de l'atenció del mitjans de comunicació. De moment, però, van aconseguir que a policia índia amb l’ ajut de l’FBI, la policia estatal i la guàrdia nacional rodegés el lloc el lloc. Les autoritats blanques varen donar al conflicte un tractament militar. La policia i els soldats tenien armament molt sofisticat que incloïa tancs i helicòpters.

A pesar dels esforços de les autoritats, l’ocupació de Wounded Knee es va convertir en noticia tant als Estats Units com arreu.  Les autoritats, vista la resistència i els suports que els activistes aconseguien (els simpatitzants aconseguien travessar les línies de la policia i l’exercit per dur-hi menjar i roba) varen començar a intentar negociar. A més Wounded Knee va aconseguir també gran suport mediàtic: actors com Marlon Brando, que va rebutjar anar a recollir l’Oscar pel seu paper a la pel·lícula El Padrí i que en el seu lloc hi va enviar una noia Apatxe, Sacheen Littlefeather (aquí podeu veure el vídeo https://www.youtube.com/watch?v=2QUacU0I4yU on Sacheen parla de l’ocupació de Wounded Knee), Jane Fonda o l’activista comunista líder dels Panteres Negres, Angela Davis, donaven suport als activistes. Aquests suports van aconseguir, entre altres coses, fer més conegut el conflicte a nivell internacional, i evitar un assalt de les forces policials i militars que haurien provocat una segona massacre a Wounded Knee. Entre els líders de l’autoproclamada Nació Oglala Independent (Independent Oglala Nation) hi havia Russell Means i Dennis Banks que van aconseguir un gran protagonisme mediàtic i van aparèixer a diaris i informatius de tot el món 

Finalment, però la situació va arribar un punt mort; l'ocupació no tenia sortida i es va signar un "tractat de pau" que estipulava condicions que garantien un tracte just als activistes, a més de la revisió dels tractats de pau signats el segle XIX, que s’investigués les accions de la policia local índia i dels grups paramilitars i que es fessin millores en el funcionament de l’Oficina d’assumptes indis. 

La lider Comunista dels Panteres Negres quan intentava unir-se a la ocupació de Wounded Knee

Les autoritats blanques van prohibir l'entrada d'Angela Davis a Wounded Knee

Pràcticament no es va aconseguir res. Ans el contrari. Els mesos i anys després es va engegar una guerra bruta per part de l’FBI amb la connivència i ajut de la policia local índia contra els membres de l’AIM, alguns dels quals foren assassinats en estranyes circumstàncies, com Anna MaeAquash. La violència de fet va anar in creccento. El 1975 hi va haver un tiroteig en el que 2 oficials de l’FBI van morir. Un dels líders de l’AIM, Leonard Peltier en va ser acusat i condemnat  a dues cadenes perpetues. Advocats i organitzacions com Amnistia Internacional han qüestionat el judici. Peltier és considerat un pres polític als estats Units i malgrat moltes peticions d'indult, cap president, ni demòcrata ni republicà s'hi han atrevit. 

Wounded Knee és un lloc en el mapa, al mig de la praderies de Dakota però també és un punt en la memòria, un punt amb significat ple de simbolisme, que recorda les massacres comeses pels colonitzadors blancs contra les poblacions indígenes. I és també un referent de les lluites contemporànies, de les revoltes dels pobles indis americans, la minoria entre les minories, les nacions, els grups humans més traïts, més maltractats i més abandonats per la societat americana blanca i els seus governs. És el símbol de la revolta.
_________________________________________________________________________

Bibliografia en castellà:
- Brown, Dee; Enterrad mi Corazon en Wounded Knee. Bruguera, Barcelona 1973.
- Johansen, Bruce i Roberto Maestas; Wasi'chu. El genocidio de los primeros norteamericanos. Fondo de Cultura Económica, Mèxic 1982.
- Mathiessen, Peter; En els espiritu de Caballo Loco. José J. de Olañeta Editor. Palma de Mallorca 2001.
- Peltier, Leonard; Mi vida es mi danza del sol. Editorial Txalaparta sl. Tafalla, Nafarroa 2002.
- Wood, Darrin; Leonard peltier: La lucha india en voz alta. Ediciones Madre Tierra. Madrid 1993