Cormack McKarthy, autor entre d’altres de “No és país per a
vells”, descriu en la seva novel·la “Meridià de sang” els Comanxes com
autèntiques bèsties salvatges. Descriu la matança d’un grup d’angloamericans,
que sense provocació prèvia massacren el grup “arrancando extremidades, cabezas, destripando aquellos raros cuerpos
blancos y sosteniendo en alto grandes puñados de vísceras, genitales, algunos
de los salvajes tan absolutamente cubiertos de cuajarones que parecían haberse
revolcado como perros y algunos que hacían presa de los moribundos y los
sodomizaban entre gritos a sus compañeros”
Aquesta escena dantesca és extreta d’una novel·la escrita el
1985. És una novel·la i per tant l’autor té llicències literàries per
descriure, recrear o inventar les escenes que vulgui. I, en qualsevol cas, si
l’escena descrita fos real, a ningú se’ns escapa, o no se’ns hauria d’escapar,
que les guerres son cruels, brutes, sanguinàries i salvatges.
No està de més, però, recordar que la novel·la es va
escriure, paradoxalment, en un moment dolç del revisionisme envers la història
i la cultura dels pobles indígenes de Nord-Amèrica. Després de dècades durant
les que la literatura, la televisió i, especialment, el cinema ens havien
embafat d’indis cruels i sanguinaris, a partir dels anys 50 i 60 les coses van
començar a canviar. D’una banda l’auge dels moviments indis a tot el continent
demanant la restitució dels seus drets sobre les reserves i millors condicions
de vida, l’expansió del moviment pels drets socials, l’exemple dels moviments
d’alliberament nacional als països del tercer món, el reforçament del moviment
feminista, l’ecologisme i el moviment hippy, i de l’altra l’aparició de nous
paradigmes científics en disciplines com la història, l’antropologia o
l’etnohistòria, varen provocar canvis molt importants en la percepció que la
població general tenia dels indis americans. Pel·lícules com Apache (Robert
Aldrich, 1954), El gran combat (John Ford, 1964) Petit Gran Home (Arthur Penn, 1970), Un
home anomenat Cavall (Elliot Silverstei, 1970), Soldat Blau (Ralph Nelson,
1972) o Indians (Richard T. Heffron,
1975), presentaven una imatge molt més comprensiva i positiva d’ells, i en
alguns casos denunciaven els abusos de l’exercit dels Estats Units.
Els anys 70 i 80 els indis es varen convertir en els “bons”,
les víctimes d’un genocidi que molta gent no podia evitar comparar amb la
guerra del Vietnam. Moltes pel·lícules que mostraven les atrocitats comeses per
l’exercit dels Estats Units eren llegides en clau colonialista en la que d’una
manera més o menys evident s’al·ludia a les atrocitats comeses pels soldats
americans al país asiàtic.
Del món acadèmic i polític els indis americans van entrar al
món espiritual. Convertits pels hippies en referents de llibertat i respecte a
la natura, els indis americans es varen convertir en símbol universal de
l’ecologisme i del moviment New Age. De cop i volta, centenars de botigues
arreu del món venien “coses” d’indis: llibres, revistes, música, amulets,
cartes del tarot (!¡), caça-somnis, ...... Els indis, deia l’opinió popular,
havien estat en harmonia còsmica amb l’univers fins que varen arribar els
blancs i varen destruir el seu món. Els indis, continuava la faula, no caçaven
més del que necessitaven, mai començaven una guerra, només defensaven la seva
terra i la seva manera de viure. Fins i tot es va arribar a dir que el costum
d’arrancar cabelleres l’havien adquirit dels europeus. Els indis vivien en un
paradís que finalment va ser destruït, inevitable i tràgicament, per la
civilització: vegeu la pel·lícula de Kevin Costner del 1992 Ballant amb llops.
Mentre, antropòlegs, historiadors i altres científics
socials no feien res per desmentir aquest conte. Continuaven amb les seves
investigacions tant del passat com del present del pobles indígenes reals, de
carn i ossos, dels que mengen i caguen. Alguns fins i tot contribuïen a la
faula amb obres de divulgació més que qüestionables.
Per sota, però, d’aquesta especia de miratge, la realitat
continuava, i continua, colpejant. Les poblacions indígenes americanes eren, i
són, les que tenen els índex més alts de suïcidi infantil i juvenil,
d’alcoholisme i drogoaddicció, amb malalties com la diabetis i l’obesitat
mòrbida endèmiques. Algunes reserves han estat i son considerades illes del
tercer món al primer. Als ghettos urbans es manté un patró similar. Les seves
cultures i tradicions han estat espoliades per vividors que s’han aprofitat del
boom indianòfil per enriquir-se, fins el punt que els governs dels Estats Units
i del Canadà han hagut de legislar per protegir el llegat i les arts
tradicionals. Mentre nosaltres ploràvem veient Ballant amb llops i comprant
caça-somnis a la botiga Natura més propera, les poblacions natives continuaven
patint el racisme de les autoritats i l’odi dels seus veïns blancs.
 |
| Pine Ridge, en l'actualitat. Ningú diria que es troba al vell mig d'un dels països més rics del món. |
És en aquest context de realitat dura en la que s’emmarca
l’obra de ficció de Cormack McKarthy. Per les poblacions blanques de l’oest
dels Estats Units els conflictes entre indis i blancs estan ben frescos. Com
deia un historiador, moltes famílies recorden besavis assassinats pels
Comanxes, els Apatxes o els Kiowas. El ressentiment i l’odi son reals, abocats tan al passat com al present. És freqüent llegir en
publicacions locals que tot això del revisionisme és pura invenció de quatre
historiadors de California o Nova York, que la veritat és que els indis eren
uns salvatges sanguinaris i que el que es va fer amb ells fou poc. La
desconfiança, els recels i el menyspreu segueixen ben vius, especialment en les
poblacions que viuen prop de reserves o comunitats indígenes urbanes. Abusos,
pallisses i alguns assassinats (que no surten dels circuits de la premsa local)
continuen colpejant les poblacions natives. Novel·les com Meridià de Sang “recorden”
als lectors el passat per justificar el present.
El que fa McKarthy d’una manera tant explicita és el que
molta gent, sobretot de l’oest, dels Estats Units creu i vol llegir.
Paral·lelament a les obres publicades per les editorials universitàries, es
continuen editant llibres que recullen les narracions (esgarrifoses) dels
captiveris de nois i noies entre els indis i les descripció de matances,
assassinats i tortures. Molts d’aquets llibres no han passat, però, el sedàs
d’una anàlisi científica de les fonts que tampoc han estat contrastades. Per exemple,
i sense voler disculpar a ningú, caldria recordar que el govern dels Estats
Units indemnitzava les víctimes dels atacs indis i ho feia assumint que el que
deien les víctimes era veritat; les quanties variaven en funció de les pèrdues
materials i humanes declarades i del patiment moral. Per tant, quan més
atrosses eren les descripcions dels atacs més possibilitats hi havia de cobrar.
Aquesta és, al meu entendre, una forma, poc subtil, de
racisme i tergiversació de la història. No es pot pas negar que els Comanxes i
d’altres podien ser extraordinàriament cruels quan s’hi posaven. Però aquí calen
alguns “però”. Primer, com qualsevol altre ésser humà o comunitat humana, els
pobles indis podien ser capaços d’exercir una crueltat extrema. La realitat és
que no hi ha res d’extraordinari en el que Comanxes, Kiowas, Iroquesos o
Apatxes varen fer: matar, torturar, cremar vius els seus enemics, tallar
cabelleres, menjar-se’ls,......No varen inventar res. Durant la mateixa època
es cometien els mateixos crims a qualsevol racó del món, comesos per blancs,
negres o asiàtics, per cristians, musulmans o budistes, per societats estatals
o tribals. La llista d’exemples només a Europa durant els últims 500 anys és,
senzillament, esgarrifosa.
A més, els Americans amb el seu discurs “exepcionalista”
(plantejar la història dels Estats Units com un fenomen històric excepcional,
diferent i no sotmès a les lleis de la història que governen i han governat la
resta de la humanitat) van aconseguir revertir la història, convertit víctimes
en botxins i els botxins en víctimes. Desemmarcant els fets concrets,
particulars (els atacs i atrocitats comeses pels indis) del context històric
colonialista que s’inicia a Amèrica amb Colom i que encara no ha acabat, han
convertit els colons blancs, els soldats americans, els buscadors d’or –que ocupaven
les terres dels indis, els mataven la caça i els exterminaven- en víctimes
innocents de la barbàrie (En aquest sentit és interesant veure la pel·lícula, de
Cecil B. DeMille, Los inconquistables, de 1947. Pel títol hom pensaria que es
refereix al indis. Doncs no! Els inconquistables són els colonitzadors blancs!)
La persistència d’aquesta narració, la de l’indi salvatge,
cruel i inhumà, que es diferencia en essència del blanc civilitzat és molt perillosa.
No puc deixar de fer comparacions entre les narracions de les salvatjades dels
indis (mai les dels homes blancs, clar) amb les dels integristes musulmans.
Tant en un cas com en l’altre, les explicacions de la violència son
necessàries. Però les explicacions solen ser molt complexes, massa complexes, i
és millor quedar-se en el tòpic i l’estereotip, en la generalització. En el cas
dels indis americans ja tocaré el tema en una altre entrada.
El que més preocupa, finalment, és que un àmbit com el de
l’Estat Espanyol, on es publica ben poc sobre els indis Nord-Americans, s’hagi
agafat el costum de traduir “best-sellers” més que no pas obres acadèmiques.
Aquets best-sellers estant tenint molt d’ èxit als Estats Units per que
encaixen amb el discurs de McKarthy i la literatura de captiveri d’un població
blanca que està farta de sentir-se culpable i que els dolents de la peli van ser els
seus besavis. Llibres suposadament seriosos, però mai escrits per historiadors
o antropòlegs, han entrat en les nostres llibreries reproduint un discurs (tot
i que dissimulat) racista, etnocèntric i tergiversat de la història. Evidentment, la meva recomanació és, si de
cas, fer-ne una lectura molt critica.
 |
| L'autor és un periodista que ha treballat, entre d'altres, per la revista Time. |
En un d’aquests llibres (escrit per un editor de diaris i
pàgines web i un militar!) es repeteixen els tòpics sobre la violència indiscriminada
i l’assassinat de nadons blancs i es descriu als “indis”, a TOTS els indis, com
éssers habituats a un comportament torturador (Tom Clavin i Bob Drury; El
Corazon de todo lo existente. La Historia jamás contada de Nube Roja. 2015)
 |
| Pornografia en estat pur, escrita per un editor de pàgines web i un militar. |
El racisme s’escola per esquerdes sovint molt fines. El
passat és una arma, un arma molt perillosa. I no saber què llegim encara ho és
més.
