REINES MAGUES DE L’ORIENT.

Des de que un ajuntament va informar que aquest any a la cavalcada s’incorporaven “reines magues de l’Orient”, s’han sentit, i llegit, moltes critiques, evidentment des de la dreta i l’extrema dreta, però també d’altres sectors més “progressistes”. Curiosament, o no tant, tots apel·len a la sacrosanta “tradició”.  On s’és vist que hi hagi “reines” a la cavalcada? Si això no ni Sitges ni el Carnaval

Ja ho vaig comentar un altre dia que això de la “tradició” és un argument ben pueril i perillós. El que pensem que són tradicions centenàries només fa unes dècades que es va inventar. Perquè les tradicions, TOTES, s’inventen, es manlleven, s’importen i s’exporten, es transformen i evolucionen. No hi ha res, per més arrelat que pensem que és, per més ancestral i tel·lúric, que no fos una “novetat” en algun moment. Ja ho vaig comentar; el pessebre ve d’itàlia, i la tradició de fer cagar el tió té, perdoneu-me, paral·lels amb l’arbre de nadal. Ambdós són d’origen pagà, ambdós fan referència a un tronc/arbre que porta bens (regals, menjar, bons auguris,....) i que uneix diferents nivells dels cosmos, ambdós estan domesticats, un es decora amb fruites en una època de l’any que no n’hi ha (avui boles de nadal) o es castiga per a que cagui,.... deixem la feina per als folkloristes i antropòlegs que busquin les similituds entre les nostres tradicions i les dels altres, perquè hi son.

I pel que fa als reis, doncs també ho comentava l’altre dia. És una tradició importada d’Itàlia, al començament no eren ni tres, ni representaven les tres “races”....  Sabeu que la cavalcada de Vic es celebra només des de l’any 1943? No estic pas dient que abans no existís la “tradició” dels reis que porten regals, però una cosa tan nostrada com la cavalcada és ben recent i la pròpia idea dels reis de l’orient que porten coses per la gent no pot anat gaire més enllà.

Per tant, abans d’estripar-se la camisa perquè incorporem “reines” a la cavalcada val la pena pensar, reflexionar i llegir.

Si algú està interessat ens els aspectes històrics i simbòlics de la cavalcada, que llegeixi el llibre de l’historiador i antropòleg italià, Franco Cardini, Los Tres Reyes Magos.

De pagesos, passejants i ciclistes.

De pagesos, passejants i ciclistes.

Tinc la immensa sort de tenir família a pagès, a Malla (Osona) i això m’ajuda a tenir una visió i una perspectiva de les coses que afecten al món del camp una mica diferent de les que tenen la majoria de les persones, que sovint només reben informació sobre l’agricultura i la ramaderia a través de certs mitjans.

Els pagesos no tenen ja prou problemes que ara, com a mínim a Osona, han de conviure i suportar una nova espècie.  En pocs anys la gent de les ciutats de la comarca i de fora han envaït el camp; és saludable passejar o anar en bicicleta a l’aire lliure lluny de la contaminació atmosfèrica i acústica de les ciutats: ideal per la canalla i els gossos. Vet aquí que vagis per on vagis, especialment els caps de setmana, els camins rurals estan plens de gent, a peu o en bicicleta, amb canalla i gossos gaudint del paisatge i de l’aire pur.

Molta d’aquesta gent, però, ha confós els camins rurals amb “passejos”, jardins, pistes d’atletisme, carrils-bici, pipi-cans, etc  etc. Molts, i jo en sóc testimoni de primera mà, actuen com si haguessin “conquerit” el camp, l’utilitzen amb ple dret, dret de conquesta. I es comporten talment com conqueridors i senyors del territori. Per camins rurals estrets van en grups, corrent amb els cascos posats, ciclistes en paral·lel (ocupant tot el camí), amb els gossos deixats anar (per que s’esbravin, pobrets) quan els pagesos els han de tenir estacats, i anar fent.

Per sorpresa de la gent que viu i treballa al camp, els invasors urbanites s’enfaden, es molesten i s’indignen quan algú ha de passar en cotxe o tractor per aquests camins rurals. Mirades, gestos (alguns obscens) i alguna que altre paraula quan te’ls creues o els avances en cotxe o tractor.

Aquesta gent que “utilitza” el camp i que se’n creu propietària (per que el camp ja només és el jardí i el parc d’un món urbanitzat) hauria de recordar (o aprendre) que els camins rurals són com els carrers d’una ciutat: serveixen per entrar i sortir de casa, per portar els nens a l’escola, anar al metge i per anar a treballar. Molts urbanites que vivim a Barcelona ens queixem que els turistes envaeixen el nostre espai, dificultant la nostra vida quotidiana en llocs com els voltants de la Sagrada Família. Curiosament, però, ens n’oblidem quan anem en bicicleta pels camins rurals, correm amb els cascos posats i la música a tot drap o anem amb la canalla i el gos i, a sobre, ens emprenyem amb el pagès que ens pita per demanar pas o ens avança per que ha d’anar a treballar. Quins pebrots!

I per començar, una d’indis.

En general la gent, aquí a Europa però també a l’Amèrica del Nord, té la tendència a pensar en els natius nord-americans en termes de passat, és a dir, com si aquests fossin relíquies del segle XIX. Hi ha fins i tot qui pensa que ja no hi ha indis americans! En el nostre imaginari col·lectiu s’han conformat uns estereotips resultat bàsicament de la tergiversació  que de les seves cultures i història n’han fet la televisió, el cinema de Hollywood i, originàriament, els espectacles del Far West, com el de Buffalo Bill (que per cert va visitar Barcelona i del que ja en parlarem un altre dia). Els estereotips van des del salvatge sanguinari fins l’ésser súper espiritual que viu en harmonia còsmica amb l’univers en un món intemporal.

Aquests estereotips estan tant arrelats en la nostra consciència col·lectiva que molta gent se sent decebuda quan coneix o veu a una persona nativa americana per primera vegada i aquesta no porta plomes, no viu en un tipi, no va muntada a cavall no fuma la “pipa sagrada” ni és una persona molt “espiritual”, i en canvi s'està menjant una hamburguesa en un McDonald’s, és seguidor dels Lakers o és un pastor protestant. La realitat és que els pobles indígenes de l’Amèrica del Nord  (ni d'en lloc del món) no han quedat fossilitzats en un moment històric concret si no que, com molts altres pobles, avancen a batzegades pel camí de la història. En el seu cas, com a pobles conquerits, marginalitzats i oprimits, han patit el genocidi i les neteges ètniques dels governs del Canadà, dels Estats Units i de Mèxic, i han dedicat i dediquen molts esforços per reinventar-se i reivindicar i lluitar per coses tals com el dret a l’existència com a pobles diferenciats (resistir les poderoses politiques assimilacionistes que volien extingir la seva identitat i que van generar un fort auto-odi), la llibertat i l’autodeterminació, la dignitat, la memòria històrica, però també també coses tant bàsiques com el menjar, hospitals, educació, vivendes, aigua potable, electricitat....Durant el segle XX i XXI s’han hagut d’enfrontar (a vegades amb èxit, la majoria no) contra els governs federals, provincials  i estatals i amb grans corporacions nacionals i internacionals que els volien arrabassar els recursos naturals de les reserves, des de l’aigua (construint grans embassaments que varen negar reserves senceres) fins gas, petroli, urani o carbó. La imatge dels i les militants i resistents natives americanes no té res a veure amb l’estereotip ridícul del cinema i la televisió.

Les formes de lluita i reivindicació han canviat i evolucionat durant el segle XX i el que portem del segle XXI. Una de les més interessants, al meu entendre, i també desconeguda (i potser sorprenent) per a molta gent, tant dins com fora de l’Amèrica del nord, és la música Hip-Hop. Aquest tipus de música s’ha caracteritzat sempre per lletres amb continguts fortament socials i politics, especialment entre els músics negres i hispans. No és estrany, doncs, que joves músics natius americans també l’utilitzin com a vehicle per reivindicar la seva identitat, expressar les seves frustracions, ràbia i por i per descriure les condicions, en alguns casos pèssimes i terribles, de la vida a les reserves o dels ghettos urbans. La majoria de la població nativa americana pateix els índex més alts de malnutrició, suïcidi infantil, alcoholisme i drogoaddicció, atur, obesitat i diabetis,.... de tot Nord-Amèrica (Antropòlegs i sociòlegs parlen del quart món). La realitat, doncs, és malauradament una bona font d’inspiració per aquests músics. Us annexo tres vídeos de YouTube com a tastet d’aquest fenomen cultural tant interessant. No us els perdeu!

https://www.youtube.com/watch?v=TIHrH4oNYg4

https://www.youtube.com/watch?v=5_1fmbKCMmY

https://www.youtube.com/watch?v=yAdjjj3QUPE