Seguidors

diumenge, 21 de febrer del 2016

ELS ANASAZI


Reconstrucció d'un artista de la vida quotidiana dels Anasazi

A la regió Nord-americana coneguda com “the Four corners” (les quatre cantonades) on es toquen els estats de Nou Mèxic, Arizona, Colorado i Utah, es va desenvolupar una de les civilitzacions més interessants i poc conegudes de Nord-Amèrica.
Els "Four Corners"
Quan pensem en “civilitzacions” prehispàniques a Amèrica ens venen al cap noms com els Asteques, els Maies o els Inques, cultures que van construir grans temples i grans obres d’enginyeria civil, i en alguns casos més famosos pels cruents sacrificis humans que practicaven que pels coneixements de matemàtiques o astronomia (un altre clar exemple de colonialisme cultural). La veritat, però, és que de cultures complexes amb grans centres urbans, temples, regadius, camps conreats amb blat de moro, mongetes i carbasses, ceràmica i cases de pedra o tova i fusta, se’n troben per tot Amèrica, fins i tot al vell mig de l’Amazonia (ja en parlarem en un altra entrada).
La regió de Chaco Canyon, no sembla, a priori, la millor opció per desenvolupar una cultura agrícola. 

Els Anasazi són una d’aquestes cultures agrícoles a l’Amèrica del Nord. El nom, d’origen Navajo, vol dir quelcom semblant als “antics”. Quan els Navajos van arribar a la regió se la van trobar plena de runes de construccions i van considerar que les havien fet gent antiga. Avui els especialistes prefereixen utilitzar el terme “Pueblos ancestrals” (el terme “Pueblo” és d’origen espanyol; quan van arribar a la regió varen veure que la gent vivia en cases de tova semblnats als “pueblos” de Castella, Andalusia i altres llocs de la península, i els van donar aquest nom, que ha acabat reïxin i sent acceptat pels mateixos indis).
Home Pueblo, segle XIX.


Els Anasazi vivien bàsicament de l’agricultura del blat de moro, les mongetes, les carbasses i altres plantes conreables indígenes. Complementaven la dieta amb la caça d’animals com el cérvol i altres mamífers petits, com el conill, i quan podien, el búfal. Vivien en assentaments de cases adossades, a vegades construïdes sota vaumes, com Mesa Verde, o en d’altres construïdes sobre “meses”, al cap de munt de petits altiplans que els espanyols van anomenar d’aquesta manera.
Vista de Mesa Verde, espectacular.

Mesa Verde.


















Però les construccions més impressionants es troben al fons de les valls, a al regió del riu San Juan. El cas més espectacular és Pueblo Bonito, un conglomerat d'habitacions (més de 800) amb 5 pisos d’alçada ne forma de mitja lluna, situat al Chaco Canyon.
Reconstrucció de com devia ser Pueblo Bonito en el seu moment àlgid. 

Els arqueòlegs encara debaten què era o per a què servia Pueblo Bonito. Sembla clar que no era una ciutat, més aviat un centre cerimonial de pelegrinatge on hi anaven els Anasazi per raons religioses però potser també econòmiques. A les runes de Pueblo Bonito s’hi ha trobat materials que venien del golf de Mèxic, del Pacífic, de les Muntanyes Rocalloses o del Yucatán, tot regions ben llunyanes. La seva construcció, com la d’altres de similars (com Pueblo Blanco) són prou enigmàtiques. Per construir un edifici tant gran es va necessitar molta fusta, i a Chaco Canyon no n’hi ha; s’havia d’importar de zones que estan com a mínim a més de 200 quilometres. La regió és també prou seca, i les pluges irregulars. Però els Anasazi se les van empescar per aconseguir collites suficients per alimentar poblacions nombroses.
Detall de l'interior de Pueblo Bonito. Fixeu-vos en la perfecció del treball de la pedra

Les portes que comunicaven les diferents habitacions dis de Pueblo Bonito


A més de les restes de construccions, els Anasazis van deixar ceràmica de gran qualitat i bellesa. Com passa a molts llocs del món, els jaciments Anasazi són saquejats per  gent sense escrúpols i àvids de fer diners ràpids i vendre el mercat negre la ceràmica i altres obres d’art Anasazi.

Ceràmica Anasazi

Un altre exemple. S'entén perquè va tant buscada.



La civilització dels Anasazi es va desintegrar durant el segle XIII, possiblement com a conseqüència d’una forta sequera que va afectar tot Nord-Amèrica. Els Anasazi no van desaparèixer, es van adaptar a les noves condicions creant societats més simples i petites, construint comunitats més petites i traslladant-se a la vall del Rio Grande, on, a començaments del segle XV varen tenir la immensa desgràcia de ser visitats pels europeus (espanyols) amb la seva avarícia, la seva crueltat, les seves armes de ferro i les seves malalties.
DEeall de Pueblo Bonito

dilluns, 15 de febrer del 2016

HOMES NUS

Rudolf Koppitz: In the lap of Nature
La societat occidental, i les societats occidentalitzades, tenim una peculiar (i malaltissa) relació amb la nuesa, especialment amb la nuesa masculina. A occident estem molt acostumats a la nuesa femenina, sobretot en l’art, el cinema, la publicitat,.... i fins i tot en situacions quotidianes (el top-less és freqüent a les platges). Unes de les raons principals d’aquest fet és que el cos de la dona s’ha convertit en objecte (d’art, del desig, del pur consum,...) subjecte, a més, a una dictadura estètica que discrimina les dones en funció de criteris subjectius imposats per una societat masclista i patriarcal. Per contra, i potser per les mateixes raons (una imposició d’aquesta societat masclista i patriarcal que es regeix per patrons heterosexuals), la nuesa masculina continua provocant un xoc a molta gent i gairebé sempre incomoditat, tant en l’art com, i sobretot, en el cinema, la publicitat, la televisió, i en la vida quotidiana. Paradoxalment solen ser el homes els que se senten  especialment incomodes. Aquesta incomoditat davant la nuesa masculina s'expressa de moltes maneres; sovint se'n fa burla, 
o senzillament se la consideren ridícula o desagradable. És evident que tals reaccions (gairebé sempre sortides de to i carregades de vergonya, ridícul i por al propi cos) són  essencialment culturals i històriques (que tenen una explicació històrica i material, és a dir, sense necessitat d’haver de recórrer a explicacions absurdes que condueixen a afirmacions tan ridícules com que els homes heterosexuals són incapaços d’apreciar la bellesa masculina, la que sigui), reaccions a la cap i a la fi fruit de la mateixa societat masclista i patriarcal que ha “cosificat” (que ha fet una cosa) del cos de la dona.

Fauns anys es va fer una macro exposició en un important museu europeu sobre el cos de l’home en l’art (Masculine/Masculin). No cal dir que l’exposició va aixecar polseguera i que el propi museu va “censurar” alguns dels pòsters de l’exposició per que havien ferit sensibilitats.

El cartell de l'exposició "autocenserat"
El responsable de l’exhibició deia que mentre els nus femenins omplen moltes parets de museus a tot el món, els masculins han mantingut un cert aire d’ il·licitud fins avui. I afegia que “La paradoxa és que pensem que vivim en una societat molt alliberada però la nuesa masculina encara incomoda molta gent”.
El mateix cartell censurat per algun vianant.









La foto original de Pierre et Gilles: Vive La France.


Durant aquestes últimes setmanes he anat penjat imatges de fotos i pintures d’homes nus que a mi m’agraden. Ara en faig una entrada al Blog no només per recopilar-ne algunes si no per afegir-ne d’altres que, confesso, no m’he atrevit a compartir al Facebook per por a que em tanquessin la pàgina (Fa un temps varen tancar una pàgina per que el seu propietari havia penjat la imatge del quadre de Courbet: L’Origen du Monde, del 1866!).
L'Origine du monde de Gustave Coubert(1866)

Doncs això, en aquesta entrada del Blog hi trobareu imatges d’homes nus, al meu entendre totes molt boniques, però algunes també molt explicites i gamberres.

Man Ray (1890-1976)

El ballarí Rudolf Nureyev (1938-1993) fotografiat per Richard Avedon (1923-2004) el 1961. La fotografia és prou explicita i impensable que avui, una figura del del renom de Nureyev es fotografiés així.

Anònim. Finals del Segle XIX, començaments del segle XX



















La douche. Après la bataille
Alexendre Alexandrovitch Deineka (1899-1969)


Fernando Botero Angulo (1932-)

Spencer Tunnick (1967-)















Fotografia de l’artista alemany Guglielmo Plüschow (1852 – 1930)


François Rousseau

Anton Kolig (1886-1850)


Alfred Palmer (1877-1951)


"Banyistes" d'Edvard Munch (1863-1944)

George Platt Lynes (1907-1955), una de les meves preferides.

Egon Schiele (1890-1918).

“El socorrista” deTom de Finlandia (Touko Laaksonen) nascut el 1920 i mort el 1991, artista Finlandès que s’ha convertit en una icona de la cultura gai i que del món underground (molts dels seus dibuixos són pornogràfics) ha passat a ser una figura reconeguda a tot el món, amb una fundació que porta el seu nom, exposicions en els museus més importants i fins i tot el servei de correus Finlandès ha emès 3 segells amb il·lustracions seves.

Home nu, segle XIX, desconec l'autor
Henning von Berg (1961-)

Paul Cadmus (1904-1999)
The Bath
Robert Mapplethorpe (1946 – 1989)

Pieter Hugo, autoretrat



Ron Muek (1958-), Big Man
Cowboy de mitja nit, Pierre i Gilles

George Hoyningen-Huene (1900-1968)




Boscoe Holder (1921 – 2007)

"La primavera" de Koloman Moser (1868-1918)


Bruce Weber (1946-)



Autor i data desconeguts


Konstantin Somov (1869-1939)


Gian Paolo Barbieri (1938-). La foto és del seu llibre Madagascar (1997)

Edvard Munch (1863-1944)
Bathing Men


Edwin F. Townsend (1879- 1948)

Eunice Golden, Paisatge 160




Anònim. Foto presa entre el 1920 i el 1940

Anton Kolig (1886—1950)


Arthur Tress (Brooklyn, 1940)




Suzanne Valadon (1865-1938)

Els germans Scotty i Chipper Cuningham, fotografiats per Bruce of los Angeles (1909-1974). Els tres varen ser claus en la difusió de les revistes de culturisme i després revistes eròtiques per a homes que es varen difondre als Estats Units i a Europa entre els anys 50 i 60 (conegudes com a beefcake, revistes barates on apareixien fotografies o dibuixos d’homes nus o amb poca roba i sempre en situacions homoeròtiques), abans de l’arribada massiva de la pornografia més explicita. A diferència de Robert Mapplethorpe, Tom de Finlandia o Pierre i Gilles, Bruce of los Angeles i altres fotògrafs del BeefCake no han rebut, encara, el reconeixement general d’altres artistes que s’han mogut entre l’erotisme i la pornografia. 

Lucian Freud (1922-) és un pintor i gravador britànic, net de Sigmund Freud. Ha exposat en els museus més importants del món, entre d’altres el George Pompidou o el Orsay Museum. Els seus nus tant masculins com femenins s’allunyen molt dels canons de perfecció física occidentals contemporanis.


Carl Larsson (1853-1919)

Richard Gerstl ( 1883-1908), autoretrat.




Daniel Hernandez, Fuego en la oscuridad, 1998




El Barber de Sues de Joseph-Florentin-Léon Bonnat (1833-1922)


Fotografia del director de cinema i fotògraf Vilafranquí, Eloi Biosca. (http://www.nus.cat/)

Konrad Helbig (1917-1986)

Wilhelm Von Gloeden (1856-1931)
Jove Dinka. Desconec el fotògraf i la data.



François Rouseeau

Herbert Tobias,(1924-1982)

John Hamill (1947-) és un model i actor britànic. Va començar la seva carrera com a model per a revistes culturistes als anys 60s i després va passar a fer de model per les primeres revistes eròtiques destinades a públic masculí. Als anys 70 va saltar al cinema fent també alguna pel·lícula eròtica i després films de terror com Tower of Evil (1972), i fent de secundari a Travels with my Aunt, de George Cukor (1972), Hardcore (1977), i a la televisió, a Doctor Who o The Professionals. Desconec l’autor de la fotografia.

Albert Edelfelt (1854-1905)

Jean Cocteau (1889 - 1963). Els Amants.

El fotògraf i dissenyador de moda holandès d’origen Indi Vinoodh Matadin (1961-) fotografiat pel fotògraf Hans van Manen (1932-) el 1986.

Sylvia Sleigh (1916—2010): El Bany Turc.

Roberto Ferri (1978-)


Hans Fahrmeyer, Fotògraf alemany. Desconec l'any del seu naixement



Achille Etna Michallon (1796-1822)


Georg Rank (1855 – 1938)

Nan Goldin, fotògrafa nord-americana nascuda el 1953

Ewoud Broeksma és un fotògraf holandès nascut el 1957 que s’ha especialitzat en fotografiar esportistes professionals nus, tant homes com dones, sovint amb un toc d’humor.


Jim Farringer

Le petit jardiner, de Pierre et Gilles,1993.

Anònim, segle XIX





Konstantin Somov (1869-1939)


George Platt Lynes (1907-1955)


Lucien Freud, autoretrat

Clifford Baker
Franz Marc (1880-1916)



Robert Mapplethorpe (1946- 1989) un dels millors fotògrafs del segle XX i una icona de la cultura gai

Cain i Abel. Svend Rathsack (1885-1941)