DE VAMPIRS I ZOMBIS (amb permís de Lovecraft)

No recordo quan vaig començar a estar interessat en les pel·lícules de terror, les històries de fantasmes, de vampirs i zombis. M'imagino que, almenys en part, i tenint en compte que tot això forma part de la nostra cultura occidental contemporània americanitzada, hi va tenir molt a veure Hollywood i la televisió. Però reduir la fascinació pels homes llop, fantasmes, vampirs o cadàvers podrits que caminen, només a una influència dels mitjans de comunicació seria una mica simplista. Darrere de qualsevol "aficionat" a aquests gèneres (ja sigui en televisió, cinema o literatura) sempre hi ha algú fascinat, i espantat, sobre el que significa la mort, la fi dels temps i l’apocalipsi. I, ho hem de reconèixer, també hi ha una mica de transgressió. Almenys aquest és el meu cas.

Imatge evocativa del terror gòtic: castells, cases i abadies abandonades.

Per a algunes persones aquest tipus d'interès i fascinació pot semblar morbós i poc saludable. La veritat, però, és que totes les cultures humanes han tingut un gust per aquest tipus de coses. Tractar amb allò que és sobrenatural, per exemple la por de la fi del món i l'horror a un món a l'inrevés (on els morts tornen de les tombes per quedar-se entre nosaltres en forma de fantasmes, vampirs o zombis, o quan els éssers humans esdevenen bèsties) ha produït volums de llegendes, mites, contes, històries i, sobretot, milers d'excel·lents obres de literatura. L'estrany i l'inexplicable produeix una fascinació estranya compartida per tota la humanitat. Des de "El llibre dels morts" dels antics egipcis fins al "chupacabras" sud-americà (una versió local del vampirisme, nascuda a Puerto Rico, amb arrels clares en les tradicions natives americanes, d’una bèstia que xucla la sang als animals domèstics) o els fantasmes que rondaven centenars o milers de cases i castells per tot Europa, els éssers humans han creat, gaudit i patit l'horror sobrenatural.

Suposada imatge d'un "chupacabras" mort a Mèxic

Però el que espantava la gent fa tot just unes dècades, no cal dir un segle enrere, ja no fa por. La por que representaven fantasmes, vampirs, homes llop, fins i tot les persones no-mortes, eren fins fa pocs anys només fenòmens locals, històries locals. Amb la globalització, sembla que necessitem terrors en majúscula, a una escala global, que vagin més enllà del grinyolar d’una porta o la presència d’una bèstia ferotge al bosc.

Imaginada recreació del Wendigo, bèstia sobrenatural dels indis nord-americans que habita els boscos del Canadà

Aquesta demanda de terror globalitzat ha estat satisfeta pels nostres (com a mínim els meus) amics zombis. M'imagino que aquesta és una de les raons del seu èxit. En ells es combinen no només tots els elements dels nostres vells temors ancestrals i tradicionals, sinó també un horror que es viu o es percep com una amenaça més palpable, potser improbable però possible, més real: que el món tal i com el coneixem pugui acabar-se en un futur més o menys proper d’una manera espantosa. Problemes polítics a un nivell global, la degradació del medi ambient i les conseqüències polítiques, econòmiques i militars que comporta, la perspectiva de quedar-se sense combustibles i fonts d'energia, el fet que milions de persones pateixen fam cada dia, la desesperació de milions de persones que fugen de la misèria i la violència, la presència inacabable i ininterrompuda de la guerra a les notícies, malalties incurables i que semblen escampar-se sense control,...  tots aquests ingredients fan que la idea de l’apocalipsi o una catàstrofe global sigui menys un conte de la Bíblia i més una possibilitat real. De la mateixa manera que a l’edat mitjana, quan les persones tenien por dels boscos i les bèsties que hi habitaven (tant reals o com imaginades), varen crear llegendes, contes i històries per nomenar-les, exorcitzar-les  i protegir-se’n, avui dia estem creant els nostres propis contes i llegendes sobre la fi del món a una escala global i el nostre paper com a supervivents en ella també per protegir-nos-en, no fos cas!

Nosferatu, el primer Dràcula cinematogràfic

Un vampir més creïble, o com a mínim més terrorífic que els de Bela Lugossi o Christopher Lee

No és estrany que una de les millors obres de la literatura apocalíptica, “Sóc llegenda” de Richard Matheson, fos escrita els anys 50, al començament de la Guerra Freda, quan els Americans estaven atemorits pel “perill groc”. La novel·la, ambientada a Los Angeles, explica com l'últim supervivent d'una plaga de vampirs sobreviu a l’apocalipsi. Els vampirs de Matheson només son actius durant la nit de manera que durant el dia, el protagonista ha de buscar menjar i arreglar tots els danys i destrosses que els vampirs (els seus antics veïns i fins i tot la seva pròpia dona) fan durant la nit quan intenten atrapar-lo.  

Portada del llibre "I'm Legend"

També s’ha d’emmarcar en aquesta paranoia anticomunista la novel·la (i les adaptacions cinematogràfiques) de Jack Finney: Els Lladres de cossos (En castellà les pelis es van titular “La invasión de los Ladrones de cuerpos i La invasión de los ultracuerpos).

The Night of the Living Dead

Uns anys més tard George Romero va terroritzar el món amb una pel·lícula en la que els no-morts s’escampàven pel planeta (La nit dels morts vivents). Tampoc és cap casualitat que  el que feia aixecar els morts de les seves tombes a la pel·lícula fos un accident nuclear (els anys 60s i 70s la por a una apocalipsi nuclear era ben viva). La Nit dels Morts Vius va ser només la primera d'una sèrie de pel·lícules de Romero i el detonant per a que d'altres directors fessin més pel·lícules sobre l'apocalipsi zombi, això sí, amb resultats ben desiguals.

Durant l'última dècada, el tractament dels apocalipsi (zombis) en el cinema i la literatura ha intentat fer-se més versemblant i creïble. Avui dia, la majoria de les pel·lícules i novel·les sobre zombis són, de fet, sobre persones "infectades" amb malalties que els fan comportar com a gossos rabiosos. I això tampoc és cap casualitat. Com a resultat de les investigacions en les armes químiques, el món, pensen molts, està sota l'amenaça de malalties inimaginables. Quan aquestes armes surten de control, una plaga de les persones infectades, amb símptomes similars a la ràbia, s’estén per tot el món. Això és el que passa en les pel·lícules britàniques "28 dies després" i la seqüela de "28 setmanes després", i també en les pel·lícules basades en el videojoc Resident Evil o, més recentment, Guerra Mundial Z.

Un vampir de la pel·licula 30 Days of Night

Zombis, o persones infectades, vampirs o fantasmes, tots ells apel·len al nostre gust per l'horror, per allò macabre i a les nostres pors més profundes. Avui, en un món tant convuls, inundats de violència, crisi, canvi climàtic, malalties que semblen incontrolables, la por i l’horror tenen rostres nous. Un cop més, no son cap casualitat les similituds entre les infeccions a escala global imaginades a les pel·lícules amb la SIDA, o, més recentment, l'Ébola. I tampoc ho son les similituds entre les hordes de zombis, vampirs o persones infectades que tracten d'envair el nostre món a les pel·lícules i a les sèries de televisió amb els milers o milions de persones del Tercer Món que intenten venir a Occident a la recerca d'una vida millor. Ficció i realitat, cruelment agafades de la mà.

Un zombi berenant

L'horror (tant en la literatura com en el cinema) són, a més, una font de reflexió i transgressió. A la seva novel·la Richard Matheson ja es qüestiona qui és el monstre i qui és la víctima, la multitud de vampirs o un sol ésser humà que durant el dia els caça (no cal dir que les històries de terror, tradicionals o contemporanis, sempre han estat una font de la transgressió sexual, de gènere i social. Tampoc és casual que les històries de por i terror amaguin sovint històries de relacions homosexuals o lèsbiques). Fa uns mesos un amic meu em va dir que sentia una certa compassió pels centenars de zombis "rematats" a la sèrie de televisió "The Walking Dead". Això no és una novetat en absolut. Des dels començaments de la literatura gòtica, l'escriptor sempre ha tingut algun tipus de simpatia i/o empatia pel monstre, "l'altre". Precisament el tractament del “monstre” servia i serveix per reflexionar sobre la nostra pròpia naturalesa. Això és absolutament clar en la que és considerada la primera  "novel·la d’anticipació” (o de ciència ficció), Frankenstein, de Mary Shelly. El lector no pot deixar de sentir llàstima pel destí de la criatura i ira per l'egoisme de doctor Frankenstein.

El monstre de Frankenstein, tal i com el va imaginar Hollywood

Aquest tipus de simpatia natural amb el monstre no pot ser més apropiada quan parlem de  zombis o persones infectades, en definitiva, de nosaltres mateixos un cop estiguem infectats o morts. Quan estem vius, som les víctimes o els monstres? Quan morim, som monstres o simplement víctimes? Què és normal i què no ho és?

Crec que és pertinent acabar amb el primer paràgraf d'una de les millors peces de la literatura contemporània sobre zombis (al meu macabre entendre), escrit per Adam Try-Castro, on es reflexa la pietat del viu envers el mort vivent:

"El teu assassí pietós, que tan bé et coneixia en vida, i ara plora per tu mentre compleix la seva obligació, pressiona el canó d'un fusell contra el teu front amb la delicadesa que fa que el gest sembli més un comiat que no pas un assassinat. Fins i tot et demana disculpes , i et diu pel teu nom i et diu quan de greu li sap. Tu no entens les seves disculpes ni reconeixes el teu nom, ni tant sols aprecies el fet de que t'està alliberant de la teva desgràcia. Només saps que ell t'impedeix avançar amb les teves maneres de caminar desmanegades; els impulsos atàvics que governen les teves extremitats putrefactes et segueixen empenyent cap a l'home que està a punt d'acabar amb tu. No intentes esquivar la bala per que aquest tipus de problema i la seva resolució s'escapen al teu enteniment; només gemegues protestant. I llavors ell prem el gatell i el món queda envoltat de flames, i el teu cap salta pels aires en una erupció d' ossos, sang i cervell. Per la paret que tens a l'esquena regalimen totes les coses bones que vas ser en vida i tot l'horror que vas ser en la mort" (L'avantsala).

Tal i com alguns imaginen un fantasma.